Els investigadors del projecte transnacional TRANSGANG, liderat per la UPF, aposten per promoure un model d’intervenció que prioritzi la mediació i la prevenció. En un congrés de recerca al campus del Poblenou, que va començar dilluns passat i finalitza avui, s'estan presentant els resultats d’aquest projecte, que ha investigat bandes juvenils del sud d’Europa, el Nord d’Àfrica i les Amèriques.

Durant la darrera dècada, la intervenció dels poders públics amb les bandes juvenils ha tendit a les polítiques autoritàries, centrades en les actuacions policials i de seguretat en diferents ciutats i països del món.  A més, les polítiques d’austeritat adoptades arran de la crisi financera del 2008 han comportat una reducció dels professionals del treball i l’educació social que promouen la prevenció i la mediació amb aquests grups de joves en diverses ciutats europees. Aquestes són algunes de les principals conclusions del projecte de recerca transnacional TRANSGANG, liderat per la UPF, que s’ha desenvolupat durant els darrers cinc anys en dotze ciutats del sud d’Europa, el nord de l’Àfrica i les Amèriques, amb el finançament de la UE. El projecte aposta justament per subvertir aquesta tendència i promoure polítiques públiques amb les bandes juvenils que prioritzin la mediació, la prevenció i el treball social.

Els resultats del projecte TRANSGANG, finançat pel programa Horizon 2020 de la UE amb una Advanced Grant del Consell Europeu de Recerca, es presenten entre dilluns i dimecres d’aquesta setmana en un congrés de recerca, que té lloc al campus del Poblenou de la UPF. En el mateix congrés, s’hi han presentat els resultats d’un segon projecte d’investigació sobre la mateixa temàtica, LEBAN, que s’ha centrat a analitzar les experiències de legalització de les bandes juvenils (en forma d’associacions) en alguns territoris de l’estat espanyol i de l’Amèrica Llatina, amb el finançament de l’Agència Estatal de Recerca. L’investigador principal d’ambdós projectes és Carles Feixa, professor del Departament de Comunicació de la UPF.

Polítiques globals davant de bandes juvenils transnacionals

El projecte TRANSGANG conclou que les polítiques per abordar el fenomen de les bandes juvenils s’han de planificar a escala global, perquè moltes d’aquestes bandes han adoptat un caràcter transnacional, cosa que s’ha vist facilitada per Internet i les tecnologies digitals. Tampoc no es poden dissenyar des d’una perspectiva androcèntrica -des d’una visió occidental-, sinó des d’un enfocament que tingui en compte la pluralitat de les bandes juvenils, segons el seu context local d’actuació. Al projecte TRANSGANG, s’hi han analitzat les experiències de bandes juvenils de les següents ciutats del sud d’Europa: Barcelona, Madrid (a l’estat espanyol), Marsella (França) i Milà (Itàlia). Pel que fa a les ciutats analitzades del nord de l'Àfrica, són Rabat (Marroc), Alger (Algèria), Djendel (Algèria) i Tunis (Tunísia). A les Amèriques, s’hi han examinat bandes de Medellín (Colòmbia), San Salvador (El Salvador), Santiago de Cuba (Cuba) i Chicago (EUA).

Respecte als resultats de la recerca, l’investigador principal del projecte TRANSGANG, Carles Feixa, assegura: “El projecte TRANSGANG ha permès recopilar experiències d’èxit amb la participació de joves membres de bandes en les dotze ciutats investigades, la qual cosa demostra que les mesures exclusivament punitives no funcionen i que s’han de combinar amb mesures inclusives basades en la mediació”.

Elaborat un llibre blanc sobre les polítiques públiques amb bandes juvenils

A partir de les conclusions del projecte TRANSGANG, s’ha elaborat un llibre blanc amb recomanacions de polítiques i de mesures d’intervenció publicocomunitària. Segons els investigadors, cal abandonar un model triangular basat en la invisibilització, l’empresonament i l’estigmatització de les bandes juvenils per adoptar-ne un altre basat en aquests tres pilars: la seva visualització; el seu reconeixement social; i la seva participació proactiva en els processos de prevenció o mediació. Segons l’equip de recerca, el primer model pot ser contraproduent, en malmetre les relacions entre les institucions i les comunitats locals en què actuen les bandes juvenils, cosa que pot impedir -o fer molt difícil- un procés de mediació o provocar una escalada de violència.

Si el primer model és punitiu, excloent, reactiu i es basa en el monopoli de la força de l’Estat i en la recerca de resultats a curt termini, el segon és mediador, inclusiu i preventiu i es basa en el treball en xarxa de l’administració amb diferents agents de la comunitat (els mateixos membres o exmembres de les bandes juvenils, ONG...). També és més sostenible i eficient amb una perspectiva de mig i llarg termini. Aquest model hauria d’incloure la perspectiva de gènere i promoure la participació de les dones en els processos mediadors.

Els investigadors matisen que el trànsit del primer model al segon no suposa l’eliminació de l’actuació policial -necessària en alguns casos-, sinó que la via coercitiva deixi de ser prioritària, per situar en primer pla la intervenció social.  Recomanen que s’incrementi el treball social amb aquests grups de joves, per generar espais que facilitin el seu trànsit a la vida adulta i els dissuadeixin de seguir els itineraris proposats per les bandes juvenils de carrer. També remarquen que, en dissenyar els seus programes d’intervenció amb les bandes juvenils -de durada limitada-, les administracions haurien de generar dinàmiques positives que es poguessin sostenir de manera autònoma una vegada s’hagi acabat el finançament públic. Una altra de les propostes és aprofitar les habilitats d’alguns membres o exmembres d’aquestes bandes juvenils (líders positius) perquè intervinguin en els processos de mediació.

Els dos models d’intervenció amb les bandes juvenils descrits anteriorment estan vinculats alhora a dos tipus de discursos i imaginaris de les bandes juvenils. El model coercitiu està vinculat a un discurs estereotipat, estigmatitzador i dualista, que oposa “el bé” (la força de l’Estat) i “el mal” (les bandes juvenils). El model preventiu i mediador s’associa a un discurs rigorós, contextualitzat i plural. Per això, l’equip de recerca aposta per un discurs mediàtic més plural, que posi en valor els casos d’èxit de les mediacions i no únicament els casos de violència. 

Quatre documentals sobre bandes juvenils del projecte TRANSGANG

El mateix equip de recerca de TRANSGANG ha promogut la realització de quatre documentals per visualitzar l’experiència de bandes juvenils en ciutats incloses a l’àmbit territorial de la recerca (Barcelona, Rabat, Medellín i San Salvador), presentats durant el congrés.  A més dels documentals, des d’aquesta setmana, es pot visitar l’exposició "DE GANGLAND A TRANSGANG", a la galeria Àrea Tallers del campus del Poblenou de la UPF, una mostra d’imatges de bandes juvenils realitzades durant el projecte de recerca que es podrà veure fins al mes de juliol.

Un centenar de participants a la Conferència final de TRANSGANG i LEBAN

 En total, un centenar de persones participen a la conferència final dels projectes TRANSGANG i LEBAN, entre personal investigador i professionals del treball social provinents d’arreu del món. Per part de la UPF, han participat en la inauguració del congrés Eva Pujadas, vicerectora de Compromís Social i Sostenibilitat; Jordi Balló, director del Departament de Comunicació; Carles Pont, degà de la Facultat de Comunicació de la UPF i Carles Feixa, investigador principal del projecte TRANSGANG. També hi ha participat Laia Girós, directora de l’Agència Catalana de la Joventut.