Subscriu-te a la newsletter


L'OPINIÓ: RITME TROPICAL, BALADA O BOLERO....

Catherine Antheunissens,

L'any 2017 la junta directiva de l'Associació 22@Network BCN va decidir per unanimitat atorgar-me el premi González Tormo per la meva implicació personal en el projecte d’aquest districte, fet que em va omplir d'orgull, ben sabut que sempre m'he sentit molt involucrada i orgullosa de formar-ne part. Però, per què recordo ara aquell dia? Perquè en les meves paraules d'agraïment vaig fer esment al que per mi hauria de ser un aspecte central en un districte innovador que vol ser pioner i referent per a altres iniciatives similars: ser feminista. Sí, feminista en el sentit de garantir la plena igualtat entre homes i dones en qualsevol estament del món del treball, de les empreses, de les institucions, dels llocs de responsabilitat i de poder.

Ara,  m'han demanat que escrigui sobre el paper de la dona al 22@. D'entrada us diré que no m’agrada especialment la data del 8 de març; no m'agrada que tothom assenyali i denunciï la discriminació que vivim les dones aquest dia i no els 364 restants; no m'agrada perquè em recorda que encara existeix molta injustícia a combatre, molt camí per recórrer i molta feina a fer. M'agradarà molt més quan no calgui recordar aquesta data, perquè això voldrà dir que ja ho hem aconseguit i que ja no cal reivindicar-lo.

Mentre escric aquest petit article llegeixo que el govern espanyol vol aprovar el 7 de març una llei de representació paritària que obligarà a la igualtat entre homes i dones als grans òrgans de decisió. Crec que és una molt bona notícia, però sobretot continuo pensant que això ha de ser així no només per llei, sinó per obligació moral, per generositat, per justícia, per justícia natural. No podem continuar prescindint de manera tan frívola i egoista del talent del 50% de la població, no ens ho podem permetre, no estem en situació de fer-ho com a societat que vol avançar i esdevenir cada cop millor. I ho haurem d'aplicar cadascú de nosaltres, homes i dones, en el nostre dia a dia, però sobretot també com a mares i pares, quan eduquem la nostra mainada. Cap límit, cap barrera, cap prejudici de gènere ha de suposar un entrebanc perquè les noies arribin als mateixos llocs que estan reservats als nois, l'únic límit ha de ser el seu talent; límit que aplicarem de la mateixa manera a unes i als altres, per això cal estar convençuts, cal creure-s'ho i estar disposats a fer un pas al costat per deixar que totes arribin als llocs que fins ara han estat reservats, amb tant recel, només a una part de la societat.

Com deia la filòsofa i sociòloga Marina Subirats fa pocs dies en una entrevista: “Els homes necessiten més canvi que no pas nosaltres, perquè nosaltres ja hem fet una part del camí i ells molt poca”. Cert, ben cert, però també crec que la generositat haurà de ser recíproca; les dones també hauran de donar pas als homes en els àmbits privats, bastions que algunes dones encara veuen com a propis i on se senten més segures i valorades, perquè la societat no els ha deixat més paper que aquest i on continuen resistint i no cedint espai. Em refereixo al món de les cures i la tendresa; això no pot ser exclusiu de cap de nosaltres, ho ha de ser de tothom. Està comprovat que l’equiparació del permís de paternitat al de maternitat ha d’afavorir l’establiment d’una relació amorosa molt més estreta des dels primers moments de vida. Qui pot estar en contra d’això?

Des de l'Associació 22@Network BCN tenim una oportunitat d'or per esdevenir un referent, un exemple a seguir per a moltes altres associacions empresarials i per a les mateixes empreses que les conformen. Esdevenir el mirall on mirar-nos i descobrir la imatge bella i justa de les organitzacions del futur. Ens hem de sumar al moviment pel canvi global per aconseguir la igualtat, com recomana l'agenda 2030 de les Nacions Unides.

Els estudis demostren l'impacte positiu de la paritat dins les empreses, enriquint-ne la presa de decisions i repercutint en la millora dels resultats econòmics. I si tot això no us sembla suficient,  aquesta mateixa setmana les Nacions Unides alertaven que, al ritme que anem, la igualtat no s’assolirà abans de 300 anys.....aquesta declaració un tant apocalíptica no ens ha de desmoralitzar. No defallirem, al contrari. Sabeu que us proposo? I si accelerem el ritme?, que us semblaria un swing?, un twist? ballem?.


Cristina Oliva, Directora Campus Ciutadella UPF. 

Comentaris


Per comentar, si us plau inicia sessió o crea't un compte
Modificar cookies